Aquest lloc web utilitza cookies pròpies i de tercers per obtenir informació dels seus hàbits de cerca i intentar millorar la qualitat dels nostres serveis i de la navegació pel nostre lloc web. Si estàs d’acord fes click a ACCEPTAR o segueixi navegant.
Suposo que en algun lloc del vast univers on ens trobem existirà algun lloc on no ocorren la quantitat de barbaritats i absurditats que ocorren en aquest planeta de fang. Sí, suposo que als Móns de Yupi, o al país de les gominoles i els núvols de colors, o al dels unicorns de goma i els ossets de peluix, les coses transcorreran per vies normals i les coses es faran d'acord a la raó i la mútua entesa entre les persones i el seu entorn.
Des de l'Edat mitjana, més concretament des de l'any 1272 en la corona britànica i des de l'any 1422 en el regne de França, es ve utilitzant una expressió específica associada a la successió monàrquica, i a bé segur l’haureu escoltat en més d'una ocasió. És aquella de: “El rei ha mort, visca el rei”.
Tots ens hem sentit sols en un o altre moment de les nostres vides, això no és cap novetat. Una vegada algú em va comentar que s'havia sentit sol dins del Camp Nou, veient un partit de futbol. Sembla increïble que algú es pugui sentir sol acompanyat per milers i milers de persones al voltant.
Enguany no volíem fer res. Més aviat no podíem. Però afortunadament el meu adorat germà “holandès” s'ha llogat un apartament genial a la Costa Brava de Girona, a Port-Bou, ja que allí viuen uns amics nostres i a vegades passem diversos dies.
Calor, calor i més calor. És el que té l'estiu, que fa calor. I com ens agrada queixar-nos de tot, suposo que aquesta és la condició humana almenys per aquestes latituds, ens queixem que fa molta calor. I sí, és cert, la veritat és que sembla que fa una mica de caloreta. Total, estem a mitjans juliol i ja portem tres o quatre onades de calor. A aquest pas, quan arribem a setembre, ens haurem fos ja. He dit setembre?, perdó, volia dir octubre, o novembre, o desembre, perquè els estius s'allarguen cada vegada més en el temps.
El dia 17 de juny de 2022 es va estrenar als cinemes l'última pel·lícula de Pixar: Lightyear. Narra la història de Buzz Lighyear, l'home, l'astronauta de veritat, no la joguina de la pel·lícula de Toy Story. Com a producció de Pixar, és una pel·lícula d'animació, no d'imatge real, i suposo que serà un èxit (o no) entre els nens, i els que no són tan nens, aquells que van créixer amb les pel·lícules on Woody, Buzz Lightyear, Rex, Mr. Potato, Barbie i altre tenien vida pròpia.
Als anys noranta es va instaurar a tot el món un dia especial per defensar els drets de tota persona afectada de trastorn de salut mental, ja que molt sovint aquesta fragilitat que podem posseir fa que l’altra gent ens vulgui assenyalar com a éssers erronis o apestats.
El 24 de setembre ha estat el dia de la nostra patrona. Segurament hi ha hagut bones exhibicions de l’Àliga, de la Tarasca i de la Víbria, acompanyades d’insignes reis i capgrossos que fa molts anys que han deixat d’empaitar els nens.
Cada 10 de setembre se celebra el Dia Mundial per a la Prevenció del Suïcidi, organitzat per l'Associació Internacional per a la Prevenció del Suïcidi i avalat per l'Organització Mundial de la Salut (OMS), i té com a meta crear consciència sobre la prevenció del suïcidi a tot el món. El lema d'enguany és “Crear esperança a través de l'acció”, i reflecteix la necessitat d'una acció col·lectiva per a abordar aquest problema urgent de salut pública.
Ara ha fet cinquanta anys que vaig anar per primer cop, amb més d’un miler d’infants d’escola, a la ciutat de Santiago de Compostela, en forma de Romeria ferroviària. Era l’any 1971 i vam agafar un tren de 25 vagons amb un centenar de mestres d’escola per tal de viatjar cap a la condonació papal de molts anys de beatitud purgatòria.
El mes passat va fer una calor extrema. Vivim en un poble molt bonic, tocant el Berguedà, a Navàs, i hi pujo cada dia al vespre desprès de la feina des de Barcelona.
Sembla que s’ha acabat de cop i volta aquell perill tan dolent de contagi del virus de la Covid-19 que es podia agafar tanmateix amb la teva família i als nombrosos llocs públics d’esbarjo o a la feina. Malgrat tot, qualsevol de nosaltres havia de sortir de casa per força amb la famosa mascareta damunt del rostre.