Aquest lloc web utilitza cookies pròpies i de tercers per obtenir informació dels seus hàbits de cerca i intentar millorar la qualitat dels nostres serveis i de la navegació pel nostre lloc web. Si estàs d’acord fes click a ACCEPTAR o segueixi navegant.

(Bloc) El bon final d’aquells que s’estimen

toleranceEns havíem jurat tantes vegades entre nosaltres dos que mai no tornaríem a parlar ni a trobar-nos, però ens havíem reunit tantes vegades desprès de dir-ho. Des del dia en que ens vam conèixer que no vam voler prescindir l’un de l’altre malgrat ja sabéssim que mai pensaríem igual sobre res.

Escrit per: Maria del Mar Castuera

 

En canvi, aquell dia tan amarg semblava ser definitiu, semblava el dia en que ens acomiadaríem totalment i una mica de temps desprès, quan et vaig trobar a la plaça del Mercat amb les olors de verdura i carn perfectament fresques, ens vam quedar palplantats cara a cara, muts, durant cinquanta minuts.


La gent ensopegava, al principi, amb els nostres dos cossos, i romaníem parats mirant-nos als ulls avergonyits i com si estiguéssim angoixats perquè volíem tocar-nos les mans i, fins i tot, la gent va fer una mena d’ametlla ovalada al nostre voltant perquè la vida del Mercat continuava sense aturall.


Cada cop més lluny fins aquell dia i ara, al Mercat, cada cop més units íntimament. Quina mena d’enyorança i quin desassossec ens produïen els records.


Tot estava surant en un plaça del Mercat atapeïda de gent i malgrat tot neta de verins i, mentre tant, els nostres cervells al bell mig empatitzaven envoltats d’un terror flonjo i escumós que ni ens cremava ni ofegava pas, que ens ajudava a continuar sencers sense que ni tu ni jo sabéssim perquè seguíem vivint.


No sé perquè els nostres records van passar davant meu, i per davant del teu rostre, com si haguéssim guanyat bestialment una guerra inexistent. El teu subconscient alhora es va quedar pintat a dins del meu crani i et veia dibuixat als ulls que tu també m’estaves llegint els pensaments.


Les teves parpelles no tremolaven en absolut, semblava que te les havien arrencat dels ulls per poder clavar-me-les a la cara i mentrestant jo, de fit en fit, veia l’hipnòtic color dels teus ulls tot endevinant de ple com somniaves, com pensaves i com estaves bevent de les meves rudes il·lusions.


No sé què va passar, alguna cosa va fer trencadissa i va cruixir quelcom entre les nostres ànimes. Era el grinyol de l’avorriment que pugnava per aflorar; el soroll de la fatiga que ens premia el front, exactament als polsos.


Era tan immens el nostre dolor que ni tan sols ens feia mal, passava desapercebut per a nosaltres igual com el darrer cop de frissança que també ens defugia. Era penós i tendre alhora, però no era invàlid, semblava que aleshores prenia sentit de debò l’univers del voltant i el cel de la plaça del Mercat.


Hi havia foscor i hi havia preciosos miralls de vidre, hi havia pau i una calma meravellosa però no existia el plaer, aquest no cabia dintre dels nostres plans tot fruint admirats l’un de l’altre mútuament al llarg d’aquells cinquanta minuts. El plaer estava destinat als nostres jocs selvàtics o de llit, jocs propis de dos adults empetitits per l’amor que, malgrat tot, ens estava protegint de nosaltres mateixos.


Gairebé valia la pena el fet d’haver-nos deixat de banda un temps de dura i fosca llibertat, donat que l’èxtasi dels cinquanta minuts esdevindria inoblidable per sempre més al llarg de tota la nostra vida; la reconciliació o la nostra separació estaria plena d’agraïment.


Ens ho havíem explicat tot sense mentides però mai ens ho havíem dit en veu alta a través dels mots i ara ho veiem, la realitat del nostre retrobament havia estat molt ben rebuda pels nostres cors i la imatge reflectida als teus ulls fluïa per les meves venes i artèries com si es tractés de l’anomenat “soma” del “Món feliç” de l’Aldous Huxley per a no marxar mai més de la meva recuperada sang que abans era mortal.


Va concloure el paroxisme de les nostres vides obertes i tot començava a fluir al bell mig d’aquella plaça; arribaven més mercaderies que nosaltres deixàvem passar agafats del braç, encara sense veure’ns l’un a l’altre perquè l’èxtasi s’havia produït molt profundament als nostres pits i el nostre cor estava fet de suro encara, al cap dels esberlats cinquanta minuts que ja s’acabaven.


Amb prou feines vam sortir de la plaça del Mercat, arribant tot just a una avinguda curteta i de poques construccions, on vam trobar un petit hotel i (sense a penes parlar-hi entre nosaltres), com que era gairebé migdia, ens vam adreçar al conegut restaurant que portava un cuiner navarrès des de feia anys dintre de l’edifici meravellós.


Ens vam cruspir un bon plat d’espàrrecs lluents i saborosos amb dos besucs fets al forn per acabar fruint del negrós “caldo” que ens oferiria el nostre “Xef”. Així s’acabaren aquelles desagradables ensopegades així com la incomprensió relativa d’ambdós qui s’estimen.

On estem?

c/ Bac de Roda, 149
T. 93 303 50 97


Avinguda Josep
Tarradellas, 19-21
T. 93 289 24 30


c/ Indústria, 50
T. 93 210 24 19

Contacte

Oficines Centrals
T. 93 452 04 67


Horari d'atenció
DL-DJ 8.00-13.00h i 14.00-17.00h
DV: 8.00-14.00h
Clubs Socials de DL a DV de 14.30 a 19.30h


joia@fundaciojoia.org

delegacioprotecciodades@fundaciojoia.org