Aquest lloc web utilitza cookies pròpies i de tercers per obtenir informació dels seus hàbits de cerca i intentar millorar la qualitat dels nostres serveis i de la navegació pel nostre lloc web. Si estàs d’acord fes click a ACCEPTAR o segueixi navegant.

(Bloc) La calor esparverant

toleranceEl mes passat va fer una calor extrema. Vivim en un poble molt bonic, tocant el Berguedà, a Navàs, i hi pujo cada dia al vespre desprès de la feina des de Barcelona.

Escrit per: Maria del Mar Castuera

 

Però aquell dia no havia anat a treballar, tenia festa i ja estava molt ben repentinada al meu sofà quan va sonar el mòbil de cop i volta. Era la meva millor amiga i em deia que teníem un gran incendi que s’acostava al nostre municipi.


Havia cremat alguna espurna cap a les tres de la tarda degut a un tractor en el mateix terme municipal de la vila. Vaig arrencar-me els auriculars del cap (doncs estava escoltant música barroca quan m’havia trucat la meva millor amiga) i em vaig calçar uns pantalons vells i em vaig posar una samarreta de cotó molt desgastada per tal de sortir al carrer.


Al costat del meu edifici viuen els meus pares en un altre pis modern, però ells també gaudeixen d’una antiga casa de pedra on hi van a passar l’estona de la migdiada, ja que té mobles i està molt ben cuidada. La casa es troba en un talús del meandre del nostre riu que és com una rambla i tant ells com jo sabíem que el foc hi calaria, en veure el bosc de l’altre vora del riu tan encès com una teia flamejant.


El calor no es suportava, però puc dir que els meus pares, amb els altres veïns dels blocs i jo mateixa, ploràvem d’angoixa i de por, ja que contemplar el paisatge del poble cremant (a plena llum del dia) ens trencava indefectiblement el cor i ens apaivagava els ànims necessaris per lluitar en contra del foc.


Molt aviat van arribar els vehicles vermells dels bombers i el carrer de la Font es va convertir en un ball ràpid d’equipaments de bombers que corrien i no tremolaven pas al costat nostre.


Vam quedar-nos així un parell d’hores fins que l’ambulància dels bombers va endur-se els meus pares a l’hospital per a passar la nit, i jo continuava plorant i desitjant que no passés res més dolent en aquell dia de calor seca i amb intenses temperatures.


Quedàvem trenta-cinc o quaranta persones al vespre a la vora d’aquell talús cremant que teníem endavant. Ni haguéssim pogut dormir ni tampoc ho volíem fer a dintre dels pisos. Els bombers treballaven amb habilitat i confiança i ens donaven quelcom de tranquil·litat, però no va ser fins l’endemà, en sortir el sol i ser un altre dia, quan vaig atrevir-me a penetrar a l’interior d’aquell mas que disposàvem en aquell cantó del riu.


Vaig acabar de patir la terrible enyorança i la dolça melangia de la nostra casa d’estiu plena d’espurnes, trossets esmicolats de carbó a terra i damunt els mobles, núvols ardents i olor de gasos i el caliu fumejant d’una baralla sobre la tauleta de la sala distribuïda preciosament amb forma de l’últim solitari que feia la meva mare una tarda abans de l’incendi fatídic en que va cremar tot el poble, si més no, aquella casa i els esbarzers i els pins que es trobaven al bosc de la carena limitada pel riu.

On estem?

c/ Bac de Roda, 149
T. 93 303 50 97


Avinguda Josep
Tarradellas, 19-21
T. 93 289 24 30


c/ Indústria, 50
T. 93 210 24 19

Contacte

Oficines Centrals
T. 93 452 04 67


Horari d'atenció
DL-DJ 8.00-13.00h i 14.00-17.00h
DV: 8.00-14.00h
Clubs Socials de DL a DV de 14.30 a 19.30h


joia@fundaciojoia.org

delegacioprotecciodades@fundaciojoia.org