(Bloc) Interrogacions d’una persona poc conservadora
Quasi bé no hi ha hagut una família tan feminista com aquella on vaig créixer de nena. L’àvia amb pantalons, allà pels setanta; la mare treballant tota la vida sense faltar ni un sòl dia a la feina; la tieta infermera de la Seguretat Social, els meus quatre germans anti-església i anti-matrimoni per tal de no cedir en res al masclisme.
Escrit per: Maria del Mar Castuera
I jo mateixa: jo, que mai em vaig caracteritzar per triar el rol que tothom “espera” que triï una dona. Vaig estudiar Geologia fa quaranta anys, molta pedra i martell per picar, davant la meva inhabilitat per arribar a ser metgessa o infermera.
M’està començant a treure de polleguera aquest frenesí intensíssim amb el qual tota la gent, dones i homes, desitgen vestir-se a “l’estil disfressa”, amb talons, per tal de fer creure el món que són persones més sensibles que no els endarrerits treballadors i treballadores que impassibles van a la feina cada dia vestits de gris.
Jo no em diferencio de la meitat de la humanitat pel meu cervell o la meva ànima, sinó pel meu sexe femení; però a dintre no tinc les característiques sexuals incloses per definició, sinó unes característiques reproductives externes que em condicionaran al llarg de la vida adulta.
Com és que persones del mateix sexe se senten fortament atretes dintre del sexe que tenen i no a fora? És veritat que hi ha tanta i tan forta atracció entre homes i dones? O és que no sentim res d’atracció i ens dona igual aparentar l’un o l’altre?