(Bloc) Propòsits o somnis?
A mesura que s’apropa final d’any, moltes persones fan propòsits per complir, reptes per assolir a l’any que està a punt de començar. Perquè els humans som així, necessitem dates assenyalades per reflexionar, per comprometre’ns, per celebrar la vida, per començar nous projectes, per tancar etapes i endegar-ne de noves…Tant se val si això és racional o no, l’important és que aprofitem aquella ocasió per marcar-nos objectius, per decidir sense por, per agafar les regnes de la nostra vida, per deixar de funcionar amb el pilot automàtic.
Llegeix més...
Ara fa uns 9 anys que vaig decidir obrir-me al món, deixar d’estar tancada en mi mateixa per tractar de conèixer gent amb qui, d’alguna manera, compartir la vida. Mentiria si digués que va ser un procés bonic i planer, res més lluny de la veritat. Amb més de 30 anys, algunes habilitats socials més que rovellades i en un món poc tolerant envers “certes coses”, vaig patir molt de dolor i em vaig sentir rebutjada en moltes ocasions. Ara bé, crec que, finalment, va valer la pena.
Des del meu humil punt de vista, estem vivint un moment històric (com a mínim a Occident) en què els “ismes” estan marcant la vida de les persones i de les societats. A què em refereixo? Ni més ni menys que als: feminisme, ateisme, nacionalisme, veganisme, etc.
Per als que ja tenim una edat, l’any 1992 va suposar un abans i un després en la manera de fer periodisme a Espanya. Tres adolescents van ser brutalment assassinades a la localitat valenciana d’Alcàsser.
Qui llegeixi el títol d’aquest post no entendrà res o, en el millor dels casos, creurà que es tracta d’una hipèrbole, res més que això. Per a mi, no fa sinó reflectir una realitat. Bé és veritat que li dec la vida als meus pares, tant la biològica com tota la resta: els estudis, el sustent durant molts anys, el suport en la malaltia...etc. Ara bé, si no hagués comptat amb la lectura com a refugi del meu patiment, de la meva creu, dubto molt que ara estigués aquí. Potser creieu que exagero però aquesta és una de les meves grans veritats.
Cada any el 8 de març, oficialment des del 1975, se celebra el Dia Internacional de la Dona. Els que heu llegit alguns dels meus posts, bé sabeu que no sóc partidària de celebracions de cap tipus en dates fixades sinó de fer de cada dia un motiu de joia sempre que les circumstàncies ho permetin. En qualsevol cas, aprofitaré l’ocasió per fer una petita reflexió basada en la meva experiència i, sobretot, en els meus valors.
Els que tan sols llegeixin el títol d’aquest post pensaran que sóc una revolucionaria a qui agrada provocar i anar contracorrent, potser hi ha una mica d’això però no tant com podríeu pensar. Com sigui, en aquestes línies, m’agradaria compartir-vos tot un seguit de coses que faig tot i que no sempre siguin ben acceptades per la societat o pel grup. És més, continuaré fent-les malgrat totes les crítiques que he rebut i rebré.
Malgrat que llegir és la meva més gran passió, la meva millor medicina i el meu hobby més preuat, mai m’ha agradat la poesia. Ara bé, sí és veritat que, al llarg de la meva vida, hi ha alguns poemes que m’han agradat i, fins i tot, hi va haver un que va marcar la meva vida. Corria l’any 2000 i un company de facultat me’l va enviar ens els albors d’internet i en un moment en què jo sentia certa confusió vital.
Partint d’un molt breu fragment del Nou Testament, hem encunyat la frase popular “la fe mou muntanyes” per referir-nos a la importància de creure en alguna cosa per aconseguir que aquesta es faci realitat. Tot i que l’origen de la mateixa sigui cristià i, per tant, religiós, fem servir l’expressió per a qualsevol situació en què aquesta actitud sigui la més adequada a fi de portar a bon terme la nostra empresa.
Ahir diumenge passejava amb la meva parella pels carrers de la petita ciutat d’on ell és originari i on vivim. Ens agrada la vida senzilla, planera, sense grans esdeveniments o parafernàlia amb la qual cosa, sempre que els deures quotidians ho permeten, gaudim d’estirar les cames en allò que ja podem anomenar el nostre recorregut habitual.
Personalment, i més enllà de la bondat, una de les virtuts que més espero i admiro d’altres persones és la coherència. I abans de tractar de desenvolupar aquest pensament, deixaré clara una cosa que considero pràcticament un axioma: no demano d‘altres allò que jo no ofereixo o no puc oferir; una altra cosa em semblaria del tot injusta.
Al 2007, les Nacions Unides van proclamar el 20 de febrer com a dia Mundial de la Justícia Social però, què significa aquest concepte o quins conceptes engloba? Entenem principalment els següents: igualtat social, igualtat d’oportunitats, estat del benestar, pobresa, distribució de la renda i drets laborals.