Aquest lloc web utilitza cookies pròpies i de tercers per obtenir informació dels seus hàbits de cerca i intentar millorar la qualitat dels nostres serveis i de la navegació pel nostre lloc web. Si estàs d’acord fes click a ACCEPTAR o segueixi navegant.

(Bloc) Elogi als vincles

vinculosFa uns mesos veia un reportatge entitulat “La teoria sueca de l’amor” l’argument del qual era la promoció d’una vida de les persones per part del govern del país escandinau així com sobre les conseqüències d’haver instaurat aquesta política en les darreres dècades. Si no diguéssim més sobre el tema, pocs podrien oposar-se a un objectiu tan digne.

Escrit per: Marta Abad

Ara bé, sols per citar la que em va frapar més, una de les conseqüències d’aquesta aposta de llarg termini és la mort de moltes persones a casa seva sense que ningú les trobi a faltar i havent de ser els veïns qui, per l’olor, adverteixin les autoritats. Fins i tot, s’ha creat una unitat especial encarregada d’anar a les cases on es reporten aquest tipus de fets, per encarregar-se de tota la tramitació relacionada amb un decés.

 

Estem nosaltres, societat molt més basada en els vincles comunitaris, disposats a pagar aquest preu a canvi d’una suposada independència dels subjectes? Volem alienar la família i el grup del seu sentit per esdevenir éssers autònoms i autàrquics? Per suposat, es tracta d’una decisió individual i cadascú té dret a decidir com gestionar i liderar la seva vida ara bé, té dret l’Estat a decidir-ho i actuar en conseqüència en nom de tots els seus ciutadans?

 

L’ésser humà forma part de la col·lectivitat i, avui en dia, ja hi ha pocs dubtes sobre la seva natura social. De fet, és l’animal que, després del naixement, depèn més i durant més de temps dels seus progenitors per sortir endavant. És això dolent? Volem ignorar la nostra natura?

 

Trobo esgarrifosa i depriment la idea de que qualsevol persona mori sense que ningú la trobi a faltar com si aquesta vida hagués estat un fet aïllat sense cap mena de vincle amb la resta del món, amb altres individus de l’entorn més pròxim o més allunyat. Malauradament, aquesta realitat s’està imposant en molts països occidentals sigui per polítiques socials com en el cas de Suècia, sigui pel creixent culte al egocentrisme més descarnat.

 

Per què hauríem d’esdevenir éssers absolutament independents que no requereixin per res i mai a cap altre individu? Quin sentit té això? És realista? Ho volem per a nosaltres? Crec que, com a mínim, aquest escenari requereix d’un pensament meditat.

És ben evident que, com a societat, hem d’aconseguir que les persones puguin valdre’s per si soles en la mesura del possible per fer el seu dia a dia però portar aquest desig sà a l’extrem genera un perill que es veu reflectit en aquesta soledat quasi auto-imposada però, possiblement, causa de retrets i dolor de l’ànima.

 

Formar part d’una família, d’un grup, d’una comunitat en les quals les relacions són sanes és un do pel qual hauríem de sentir-nos agraït cada dia. Saber que algú pensa en nosaltres, es preocupa i procura pel nostre bé hauria de fer-nos somriure de joia, tranquil·litat i pau. Poder aixecar la veu sense tremolors per demanar ajuda hauria d’ésser considerat un acte purament humà i natural, mai de feblesa, més aviat d'humilitat i ànsia d’avançar i créixer. Per suposat, aquest tarannà o estat mental comporta que nosaltres també estiguem disposats a oferir la nostra mà al proïsme quan en tingui necessitat; fins i tot, essent proactius a l’hora de prestar el nostre recolzament.

 

Ser part del grup ens dota de qualitats que d’una altra manera no podríem desenvolupar i que no fan sinó enfortir la nostra humanitat. Des de la teoria d’un llibre o un manual, sembla utòpic creure que un pot guanyar en comprensió, tolerància, empatia, misericòrdia... i, en qualsevol cas, per a què fer-ho si no hem de relacionar-nos o fer-ho mínimament? Reflexionem, doncs, cap a on ens porta una societat que fomenta, primàriament, l’individu, el seu gaudi sense tenir en compte el conjunt.

On estem?

c/ Bac de Roda, 149
T. 93 303 50 97


Avinguda Josep
Tarradellas, 19-21
T. 93 289 24 30


c/ Indústria, 50
T. 93 210 24 19

Contacte

Oficines Centrals
T. 93 452 04 67


Horari d'atenció
DL-DJ 8.00-13.00h i 14.00-17.00h
DV: 8.00-14.00h
Clubs Socials de DL a DV de 14.30 a 19.30h


joia@fundaciojoia.org

delegacioprotecciodades@fundaciojoia.org