(Bloc) La dansa... I tu què hi dius?
Dintre de totes les arts, la més desconeguda és la dansa. És curiós perquè ja fa temps que estem oberts a totes les disciplines artístiques del nostre planeta...
Escrit per: Maria Dolors Artigas
Tanmateix, si per exemple surt un tema relacionat amb la dansa, tu què dius? Els tòpics són:
1. - Ah sí, les que caminen de puntetes!
2. - No m'agrada (no he anat mai a veure dansa)
3. - Jo feia ballet de petita
Els noms dels ballarins importants gairebé no són coneguts pel gran públic. Només són més coneguts els televisius: Nacho Duato, Rafael Amargo. Si aquest tema surt d'entre gent més acostumada a anar al teatre, també sonen els noms d'Antonio Canales, Sara Baras, Victor Ullate, Cesc Gelabert, Àngels Margarit, etc.
Quan el tema va d'interessar-se per la dansa respecte d'un mateix és més complicat, potser perquè l'oferta no és molt oberta o potser perquè hi ha intrusisme (d'aquest tema és igual que en altres àmbits) però també es tendeix a creure que ballar és molt difícil i està sobrevalorat. D'altres diuen que no serveix per res i ho menyspreen...
No ens enganyem, ballar com Tamara Rojo és molt difícil.
És encara que a la nostra educació primària no ens eduquen en serietat sobre la relació del nostre físic amb la ment i les emocions. No rebem una formació justa i coherent del nostre cos, del coneixement sobre les possibilitats de moviment harmònic natural, d'expressió corporal o, senzillament, de canalització de les nostres emocions, per exemple ballant.
La dansa dóna la importància de créixer, millorant-se un mateix dia a dia.
La filosofia i la religió, o qualsevol altra expressió que tracti sobre el sentit de la vida, originalment surten per aquella inquietud de coneixement que té la humanitat: Qui som? Per què passem per aquest món? Quin és el nostre destí?
També som conscients, d'alguna manera, que ningú té la veritat del seu costat, que potser no existeix cap veritat però, continuem insistint a trobar respostes.
Possiblement no hauríem de preguntar-nos tantes coses, però potser, és inevitable reconèixer que no és tan senzill...o sí.
Quan estic a soles sento com respiro,
deixo anar el moviment natural del meu cos;
no tinc preguntes.
Quan em moc perquè respiro i,
expresso les meves emocions;
no busco respostes.
Segurament penso, existeixo;
segurament sóc, sento.
Senzillament, m'estic movent,
estic ballant.