(Bloc) Pastilles
En aquests temps de desobediència, em plantejo de nou un tema recorrent entre nosaltres, les persones amb trastorn mental. I si decidim no fer-li cas al psiquiatra i no ens prenem la medicació? Estic segur que és una cosa que tots el del nostre col·lectiu ens hem plantejat. Potser que la realitat sigui avorrida. O que els efectes secundaris del que prenem ens amarguen la vida. O simplement que no volem ficar-nos tantes porqueries al cos.
Escrit per: Fèlix Rozey
Les estadístiques són cruels. Si abandonem la medicació tenim moltes possibilitats de tenir un brot. Tant les persones amb esquizofrènia com persones amb trastorn bipolar o altres problemes mentals. Però la temptació persisteix.
La medicació ha millorat. Diuen que a vegades pots escollir el que t'has de prendre però la realitat és que costa trobar la medicació que funcioni bé en el teu cas. I és una tasca que no puguem abandonar. La qualitat de vida pot canviar molt si prens una medicació o una altra.
He odiat al psiquiatra i malgrat allò m'he pres el que deia. També és veritat que en dues ocasions vaig abandonar la medicació completament. Que tampoc és que fes meravelles. Intentava guarir-me de forma natural, enfrontant-me als meus dimonis particulars sense prendre pastilles. Intentant tranquil·litzar la meva ment sense pastilles ni injeccions. Després de passar-me molts mesos completament trastornat, em vaig veure obligat a prendre les maleïdes pastilles. Després d'una crisi brutal vaig decidir que me les prendria.
Així que vaig obeir al metge. Això no significa que estigui bé el 100% del temps. Ni el 80%. I els efectes secundaris de la medicació disminueixen la meva qualitat de vida de forma important. Però com estic bastant raonable i porto una vida més o menys ordenada, els metges no volen tocar la meva medicació. Estic tranquil i puc realitzar algunes activitats.
Però sóc de l'opinió que tothom ha de posar-se les piles. Les conseqüències en el meu cas de canviar el que prenc poden ser molt dolentes. Suposo que en el meu cas he de seguir prenent les mateixes coses.
Però tant els psiquiatres com els psicòlegs com els que fan recerca han de posar-se les piles. I no per qüestions econòmiques, sinó humanitàries. La medicació que ens estan donant en molts casos no és bona. Comporta uns problemes considerables. No vull acusar d'inhumanitat als metges. I el tractament psicològic te un efecte necessari però limitat. I l'estigma no arregla precisament les coses. No trobem feina.
No podem rendir-nos. Durant llargs períodes de temps estic bé. Però el que la medicació m'arregla per una banda ho espatlla per altra. Hem d'anar al metge si no ens trobem bé i cercar solucions.
No podem rendir-nos.