(Bloc) Amistat
Teniu amics? O sou molt esquerps? Potser existeix la visió de que les persones amb trastorn mental som eternament solitaris i freakis estranys. Però la realitat és que molts de nosaltres hem tingut amics tota la vida i continuem fent nous.
Escrit per: Félix Rozey
Tenim les mateixes necessitats afectives que els altres. Que, per exemple, en el cas de l’esquizofrènia, no expressem gaire el nostres sentiments no significa que no els tinguem. Necessitem com tothom el somriure d’un amic i una abraçada de tant en tant.
Ni tan sols som gent que visqui sempre al ghetto, tractant sempre amb persones que tinguin trastorn mental. És possible que no siguem les persones més populars del barri i no crec que això sigui necessari per tenir relacions bones i significatives. El que cal és qualitat, no quantitat. En ocasions tenim la síndrome de l’escola, on volíem ser persones populars, però on les amistats eren en molts casos molt superficials.
Alguns ens aïllem. Alguns fugim de les persones i això és molt negatiu per a nosaltres. És fàcil que si anem disminuint les nostres relacions els problemes mentals es vagin incrementant. El tracte amb els altres ens posa en contacte amb la realitat. Sempre em sorprèn com, després de passar-me unes hores en un mig deliri que tinc en ocasions, una conversa em fa aterrar de forma instantània.
Així doncs, si voleu viure de veritat i no a les vostres fantasies i deliris, si voleu gaudir de la vida i sentir l’escalf de la humanitat, relacioneu-vos, telefoneu un vell amic, saludeu els vostres veïns de l’escala, xatejeu al Facebook i feu una abraçada al dia. I si podeu, reuniu-vos amb un grup d’amics i rieu, que és el més sa que n’hi ha.