(Bloc) La vida és color
L'art comportava habilitats tècniques o manuals, i un químic era tan artista com un pintor. No s'apreciava a l'artista per la seva imaginació, passió o inventiva, sinó per la seva capacitat de fer un treball eficient.
Escrit per: Ángeles Díaz
Moltes de les principals companyies químiques van començar com a fabricants de tints sintètics. I la reproducció de l'art i el color en la fotografia i la impressió han donat origen a grans companyies tecnològiques com Xerox i Kodak.
El color bermelló ve de massacrar uns insectes que viuen en arrels d'arbres. El color porpra també del mateix sistema sobre els mol·luscs. El color groc el van obtenir en barrejar safrà i cola, que combinat amb atzurita donava un verd herba fresc i intens.
Als pintors de l'Edat Mitjana no els importava ser fidedignes, ni proporcionats, sinó que eren monjos que expressaven pietat i devoció. En la Baixa Edat Mitjana van cobrar importància la bellesa, la riquesa i l'ostentació en l'art religiós, mostrant els pigments més cars: Bermelló, or i blau ultramarí, per a admiració i sorpresa al poble. Ordenaven en escena els pigments crus sense gradacions de color.
Cennino Cennini, a "El llibre de l'art", va donar als pintors consells pràctics sobre la preparació de pigments, panells, pintar alla fresco o a la secco, receptes per representar la carn, les teles, l'aigua i el clarobscur. Arnold Schoenberg va trobar la solució d'ordenar els colors en el dodecafonisme, el mètode de "Do-re-mi-fa-sol-la-si-do". Els grecs tenien la paraula Chroma o chroia, traduïda com a color. Plini afirma que els pintors de la Grècia Clàssica empraven només 4 colors: negre, blanc, vermell i groc. Una austera paleta per a pintors de ment sòbria. L'art grec no era imitatiu sinó simbòlic.
Dos colors verinosos i barats van fer emmalaltir i van matar a molta gent. A mitjan 1700 el plom blanc emmalaltia a miners i treballadors que el tractaven. Mal de ventre, marejos, vòmits, etc. Fins i tot a les persones que vivien en llars les parets de les quals estaven pintades amb verd de Scheele, que contenia arsènic i produïa una pols tòxica sobre paper de paret barat, que, exposat a la humitat, alliberava un gas anomenat arsina. Després de diverses morts infantils (estava de moda pintar de verd les habitacions) enverinats amb arsènic, The Times a Londres va alarmar a la població. Fins i tot Bonaparte va morir així, a la seva casa de Santa Elena.
El color està present en la naturalesa, no només en animals que ho usen com a camuflatge o festeig, els humans ho sentim des que estàvem en les cavernes. Contra més lluminós i pigmentat, més bavegem, ens omple de vida, provoca emocions, fins i tot hi ha una teràpia alternativa. La cromoteràpia és la cura a través dels colors, i ja es combinava amb la helioteràpia (banys de sol) en l'Antiga Grècia.
La cromoteràpia assegura que si tens fred has d'embolicar-te en una peça vermella; que una peça groga et donarà concentració en estudiar; el taronja i el verd, vitalitat; el blau, calma (dia de platja; blau cel + mar blau= no stress... Us sona?); i el blanc, pau (doncs el blanc és la suma de tots els colors).
Estem envoltats de color...les parets, la roba, el maquillatge, Windows logo, les aquarel·les, les plantes, els cotxes… El color forma part de la nostra vida de tal forma, que fins i tot en el nostre refranyer ho trobem: veure-ho tot negre, veure la vida de color de rosa, groc de malaltia, estar verda d'enveja, vermell d'ira, taronja per excés de sol, estar blanc d'un esglai, "Feel blue" (tristesa en països anglosaxons). A Japó el blanc és dol i aquí, goig (noces, 1a comunió, roba de platja).